Tercera Guerra Servil

Tercera Guerra Servil

Guerres Servils
Casc d'un gladiador
Tipus	guerra
Data	73 a 71 aC
Coordenades	41° 06′ N, 14° 12′ E / 41.1°N,14.2°E / 41.1; 14.2
Escenari	Itàlia
Lloc	península Itàlica
Resultat	Victòria de la República de Roma
Bàndols
Exèrcit d'esclaus revoltats República de Roma
Comandants
Espàrtac (†) Enòmau (†) Crix (†) Cast (†) Cànic (†) Clodi Glabre (†) Publi Varini Glaber (†) Gneu Corneli Lèntul Clodià Luci Gel·li Publícola Gai Cassi Longí Var Gneu Manli Marc Licini Cras Gneu Pompeu Magne Marc Terenci Varró Lúcul
Forces
120.000 esclaus i gladiadors, incloent no combatents 3.000 milicians 8 legions (40.000–50.000 homes) 12.000 +/- d'organització desconeguda
Baixes
Pràcticament tots, en la batalla o crucificats Desconegudes, però molt altes

La Tercera Guerra Servil, també anomenada guerra dels Gladiadors i guerra d'Espàrtac per Plutarc, va ser la darrera d'un seguit de revoltes d'esclaus, no reeixides ni correlacionades, contra la República de Roma, conegudes de forma col·lectiva com a Guerres Servils. La Tercera Guerra Servil fou tanmateix l'única que amenaçà directament la metròpoli i la que causà més alarma entre la població de Roma a causa del ràpid increment d'efectius que tingué l'exèrcit d'esclaus revoltats entre els anys 73 i 71 aC. La revolta fou finalment esclafada gràcies a l'acció militar comandada per Cras, malgrat que els seus efectes es deixaren sentir encara durant anys sobre la política de Roma.

Entre els anys 73 i 71 aC, una banda d'esclaus revoltats —originalment un petit grup d'uns 70 gladiadors escapolits, que va créixer fins a aglutinar 120.000 homes, dones i nens— va mobilitzar-se per la província romana d'Itàlia assaltant-la amb relativa impunitat sota el comandament de diversos líders, incloent-hi el famós gladiador-general Espàrtac. Els esclaus revoltats van constituir una força armada sorprenentment efectiva que va demostrar repetides vegades la seva capacitat per a resistir l'exèrcit romà, des de les patrulles locals de la Campània, a les milícies romanes i fins i tot les qualificades legions sota comandament consular. Plutarc va descriure les accions dels esclaus com un intent d'escapar dels seus amos i fugir a través de la Gàl·lia Cisalpina, mentre que Apià i Flor retraten la revolta com una guerra civil en la qual els esclaus van fer campanya per a capturar la mateixa ciutat de Roma.

La creixent alarma al Senat romà sobre els continus èxits militars d'aquesta banda i sobre els seus estralls contra les ciutats i els camps romans va portar finalment a fer que Roma reunís un exèrcit de vuit legions sota el lideratge, sever però efectiu, de Marc Licini Cras. La guerra acabà el 71 aC quan, després d'una llarga i amarga retirada davant les legions de Cras i la comprensió que les legions de Gneu Pompeu Magne i Marc Licini Lucul·le estaven avançant per encerclar-los, els exèrcits d'Espàrtac es van llançar amb tota la seva força contra les legions de Cras i van ser completament aniquilats.

Tot i que la guerra d'Espàrtac és notable per dret propi, la Tercera Guerra Servil va ser significativa en la història de l'antiga Roma pel seu efecte sobre les carreres de Pompeu i Cras. Els dos generals van utilitzar els seus èxits contra la revolta per promocionar les seves carreres polítiques, aprofitant-se del favor del poble i de l'amenaça implícita de les seves legions per influir en favor seu en les eleccions consulars del 70 aC. Les seves accions com a cònsols van promoure en gran manera la subversió de les institucions polítiques romanes i van contribuir a la transició final de la República romana a l'Imperi Romà.